"PESADILLAS" por VERD IRISAT

“Malsons”

Obro la porta i una glopada d’aire fred em distreu dels meus pensaments. M’apujo el coll de l’abric, m’enfonso el barret tant avall com puc i començo a caminar cap a casa. Cau una fina pluja gairebé imperceptible en el meu cos però que ha convertit els carrers empedrats de la ciutat vella en una espècie de mirall on la meva ombra és un rastre desdibuixat. Enfilo el carrer de l’Escola amb el cap cot. Els ulls juguen a reconèixer la meva cara en els bassals i en l’empedrat del costerut camí. La meva ment està perduda en algun punt que no puc desxifrar. Tinc la sensació que el carrer s’ha allargassat i que no acabarà mai. Per fi. El camí s’aplana.
En girar la cantonada m’envolta una espessa i impenetrable boira. Pertorbat m’aturo uns segons en aquesta ceguesa blanca. “Tranquil”, em dic a mi mateix, el primer carrer a la dreta i després a l’esquerra i encara un altre cop a l’esquerra i ja hi seré. Les meves passes tornen a ressonar en els carrers buits i de cop... Una paret m’impedeix avançar. On m’he equivocat? He girat a l’esquerra primer? O a la dreta en el segon trencall? És igual, ara ja és massa tard. Dono mitja volta sobre mi mateix i em disposo a desenfilar el carreró.
Una llum bellugadissa, probablement la dèbil flama d’un quinquer, em fa aturar. M’acosto a la casa i una olor agredolça, una barreja de resclosit i perfum, m’envaeix les narius. Una melodia de piano que no aconsegueixo descobrir a qui pertany em dibuixa en la ment uns dits llargaruts, suaus i alhora enèrgics, sobre les tecles. Allargo la mà cap a la porta de forma inconscient i cedeix donant pas a un passadís ennegrit pels anys i el fum. Allà sóc, avançant seduït pels meus sentits cap a l’interior d’una minúscula casa d’un minúscul carrer de la ciutat que mai abans havia trepitjat. Avançant completament aliè al malson que m’espera.